Aquest 2009, en què es compleix el 20è aniversari de la Convenció sobre els Drets del Nen i el 50è aniversari de la Declaració dels Drets del Nen, el Col·legi d’Advocats de Sabadell, com a entitat que aplega i representa un col·lectiu, els advocats, garants dels drets de les persones des del respecte als drets humans i les llibertats fonamentals reconeguts pel dret nacional i internacional, es vol sumar a tota la resta d’institucions que enguany volen retre un reconeixement a aquestes fites que han marcat un canvi i una millora en l’ordre del marc jurídic de protecció dels nens.
Per això, us informem que el 20 de novembre del 2009, a les 12 hores, tindrà lloc una jornada commemorativa de caire divers, sota el lema “JO TAMBÉ TINC DRETS”, que es durà a terme a la Sala d’Actes de la seu col·legial central (carrer de Lacy, 15, Sabadell) i a la qual resteu tots convidats.
Des que Eglantyne Jebb, una activista social britànica de les acaballes del segle XIX i principi del XX, va fundar l’Aliança Internacional Save the Children (1919) en una època històrica que fins aleshores s’havia caracteritzat per tímides incursions en la defensa dels drets del nen, el reconeixement d’aquests drets no ha fet més que consolidar-se per instrumentar mitjans de protecció específica diferenciada de la resta dels drets humans, tenint en compte que la infància constitueix un període fonamental -des del naixement fins a la pubertat- que marca tota la vida d’un ésser humà.
Eglantyne va ser la primera que exigí als Estats una veritable protecció dels nens, nenes i adolescents, i gràcies a les fortes relacions que mantenia amb organitzacions amb seu a Ginebra, com ara Creu Roja, va promoure la Declaració dels Dret del Nen, elaborada l’any 1923 i publicada per primer cop a la revista de Save the Children “The World’s Children”. Poc desprès fou adoptada per la Unió Internacional Save the Children i aprovada el 26 de desembre del 1924 per la Societat de les Nacions.
La Declaració, també coneguda com la Declaració de Ginebra, manifestà que els homes i les dones de tots els països, reconeixent que la humanitat li deu al Nen el millor que és capaç de donar, declaren i accepten com a obligació que, per sobre de qualsevol consideració de raça, nacionalitat o creença,
-
El Nen ha de rebre els mitjans materials i espirituals necessaris per al seu desenvolupament normal.
- El Nen famolenc ha de ser alimentat, el nen malalt ha de ser curat; el nen discapacitat ha de ser recolzat; el nen delinqüent ha de ser reformat; i el nen orfe i abandonat ha de ser protegit i assistit.
- El Nen ha de ser el primer a rebre ajut en situacions d’emergència.
- El Nen ha de ser en una situació que li permeti guanyar-se el sostenmient i ha de ser protegit davant de qualsevol tipus d’explotació.
- El Nen ha de ser educat en la consciència que els seus talents han de ser emprats al servei d’altri.
Malgrat que la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada l’any 1948 –i de la qual l’any passat vam celebrar els 50è anniversari de la seva proclamació- portava implícit un lleu reconeixement dels drets dels nens, poc temps desprès s’arribà al convenciment que les seves peculiars necessitats mereixien un enunciat especial i una protecció més forta, motiu pel qual l’Organització de les Nacions Unides adoptà una versió ampliada de la Declaració del 1924, que va servir de base per a la redacció de la “Declaració dels Drets del Nen”, proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides mitjançant la Resolució 1386 (XIV), de 20 de novembre del 1959.
Després de molts anys de negociacions amb governs d’arreu del món, amb líders religiosos, amb ONG’s i altres Institucions, a partir del 1979 i amb ocasió de l’Any Internacional del Nen, es va activar l’elaboració d’una nova Declaració dels Drets del Nen que, per primer cop a la història, seria jurídicament vinculant i d’obligat compliment pels estats que s’adherissin.
Fruit de tota aquesta evolució social i normativa va néixer la “Convenció sobre els Drets del Nen” adoptada i oberta a la signatura i ratificació per l’Assemblea General de les Nacions Unides mitjançant la Resolució 44/25, de 20 de novembre del 1989. El text del Tractat es compon de 54 articles i aprofundeix en els drets del nen, reafirmant la necessitat de proporcionar-li la cura i l’assistència especials per raó de la seva vulnerabilitat, subratllant de manera especial la responsabilitat primordial de la família pel que fa a la protecció i assistència; la necessitat de protecció jurídica i no jurídica del nen abans i desprès del seu naixement; la importància del respecte dels valors culturals de la comunitat del nen i el paper crucial de la cooperació internacional perquè els drets del nen es facin realitat.
Val a dir que Espanya fou un dels primers països a ratificar la Convenció sobre els Drets del Nen, un fet que es va dur a terme el desembre del 1990 i, per tant, la Convenció va passar a formar part de la legilació del nostre país. Per la seva jerarquia normativa, la Convenció ha comportat grans canvis en altres lleis internes sobre la infància, com per exemple la Llei de protecció jurídica del menor del 1996, que regula la protecció dels nens i nenes maltractats o desatesos, el Codi civil i la Llei d’enjudiciament civil, que s’han modificat parcialment per prioritzar l’interés superior del menor sobre altres consideracions, la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors, etc..
Cal afegir, a més a més, que aquest tractat internacional és, de tots, el que ha assolit un major nombre d’estats parts, havent estat ratificat per tots els estats del món llevat de Somàlia i dels EUA –que tot i que l’han signat, encara no s’hi han adherit-. Són dos actituds difícilment comprensibles actualment, especialment en el cas dels EUA, que fonamenta les seves reticències en el seu conservadurisme, entenent que la convenció restaria drets ciutadans tan inalienables com el poder paternal, i que la integració i vinculació d’aquesta normativa posaria en un greu compromís els 23 estats de la nació que apliquen la pena de mort als menors de 18 anys (val a dir que divuit joves van ser executats des del 1985 i més d’una vuitantena esperen al corredor de la mort).
La nostra Carta Magna ja preveia en el seu article 39 la importància de protegir la família i la infància, i l’article 20 preveu la protecció de la infància i la joventut i l’article 27 reconeix el dret a l’educació. A partir de la CE i de l’adhesió d’Espanya al tractat internacional, s’han elaborat lleis específiques en matèries diverses: protecció, educació, salut, adopció i acolliment del menor, protecció quant a la publicitat o la televisió, etc., i s’ha creat l’Observatori de la Infància, depenent del Ministeri d’Educació, política social i esport, que té com a objectius vetllar per la millora en la qualitat de vida dels nens i adolescents, potenciant polítiques socials que els afavoreixi.
Malgrat tots aquests esforços, hores d’ara encara resta molta feina a fer. Malauradament, encara avui se segueixen violant diàriament els drets de milions de nens i nenes arreu del món. Les estadístiques ens recorden que encara hi ha uns 218 milions de treballadors infantils, més de 70 milions de nens i nenes que no van a l’escola, prop de 20 milions que pateixen una desnutrició severa, més de 13 milions que son orfes pel SIDA, o que més de 10 milions de menors de cinc anys moren cada dia per malalties que en la majoria dels casos podrien ser objecte de prevenció i tractament.
Si bé els indicadors bàsics de la infància de UNICEF situen Espanya entre els millors estats del món quant a la protecció dels menors (amb una taxa de mortalitat infantil dels menors de 5 anys del 5 per mil, una esperança de vida al néixer de 80 anys i una taxa d’escolarització a l’ensenyament primari del 100 %), això no implica que els drets dels nens i nenes es respectin completament, ni a Espanya ni a la resta de països que van ratificar la Convenció.
Serveixin com a exemples l’explotació sexual infantil, el consum de drogues i alcohol, els embarassos de les adolescents, la violència contra i entre els menors, etc. És a dir, que tampoc hem de mirar cap els països subdesenvolupats per ser conscients del problema.
JOSÉ MIGUEL GARCÍA GALLEGO, advocat.
